Adolescents: Del control parental a la disponibilitat
El pas de la infantesa a l’adolescència implica pujar un bon esglaó en la conquesta de l’autonomia personal, per aconseguir-ho l’adolescent necessita separar-se dels pares, sentir que pensa i pren decisions de manera individual, amb una identitat pròpia.
Els pares, quan els fills arriben a aquestes edats, sovint ens posem en un estat d’alerta, de vigilància, per tal d’evitar que el “nostre” adolescent es torci, que agafi males companyies, que descuidi els estudis, que surti i s’excedeixi, o que consumeixi drogues, alcohol… Llavors és molt probable que ens col·loquem en una posició de control excessiu que pot fer que els nostres fills adolescents se sentin incòmodes, vigilats, espiats… aleshores l’ambient a casa es pot tornar tens, l’adolescent es tanca, es protegeix i deixa de comunicar-se espontàniament, i els adults passem a fer interrogatoris, escorcolls, i pot haver-hi males cares, crits, cops de porta, amenaces i càstigs…
Què passaria si els adults féssim el trànsit del control a la disponibilitat parental?
La disponibilitat té a veure amb fer-me present sense envair, amb ocupar el meu lloc, l’espai que em correspon com a progenitor, respectant que el meu fill/a ha crescut i necessita explorar cada cop més el món exterior i aprendre a través de les seves pròpies experiències.
Quan estic disponible li estic dient al meu fill “pel que em necessitis em tens…”, llavors em col·loco en modalitat “contenidor”, des de l’acollida i des de l’escolta activa. Quan el meu fill té necessitat de comunicar i compartir, confio que, si la meva disponibilitat i acollida són sinceres, el meu fill adolescent podrà triar, o no, dipositar en el meu contenidor allò que necessiti compartir amb mi… Aquesta és una postura de maduresa per ambdues parts: el progenitor i l’adolescent.
L’adolescent necessita poder confiar en els pares, poder dipositar en ells part del seu sentir. Els pares podem acompanyar des d’una escolta activa que no jutja, que no posa etiquetes, que ajuda a organitzar les vivències, a analitzar-les, a ordenar-les i a reflexionar sobre elles… La presa de decisions correspon a l’adolescent, així com assumir-ne les conseqüències. Els nostres fills adolescents no necessiten que els rescatem ni que els alliçonem, sinó que els acompanyem en el seu caminar, que estem al seu costat amb serenitat i respecte, permetent-los ser els protagonistes de la seva pròpia vida.
L’adolescent que jo vaig ser forma part del meu passat i el meu fill adolescent forma part del present, i cal que el primer no contamini al segon, que el deixi lliure per explorar, viure, decidir,… A l’itinerari vital dels nostres fills hi haurà dubtes, inseguretats, caigudes, plors, conquestes, celebracions… i passi el que passi continuaran sent els nostres fills, i és important que ens sentim orgullosos de ser els seus pares i que confiem en que aniran fent l’itinerari que necessitin per créixer i convertir-se en adults.
Clar que hem de posar límits, hi ha línies vermelles que no es poden traspassar per tal d’assegurar que la convivència familiar sigui respectuosa i nutritiva per a tots, i dins d’aquests marges de seguretat caldrà que fem tot el possible perquè el diàleg i les negociacions siguin les protagonistes, aquest serà un aprenentatge de vida per a tots, pares i adolescents.